Aquest mes d’octubre hem viscut un final de cicle.
El dia 1 el poble català va defensar unes urnes de les que li havien dit que en depenia el seu alliberament i va demostrar fins a quin punt és capaç de lluitar per la seva llibertat.
Malauradament, els polítics que havien de dur a terme aquest alliberament no han estat a l’alçada de les circumstàncies, perquè és evident que encara no som un país lliure.
Tot ha estat una sèrie d’incompliments, dubtes i despropòsits, una declaració amb marxa enrere el dia 10 i una declaració falsa el dia 27.
Després de la primera semblava que quedava l’opció de la segona, però mentre el poble sortia a celebrar-ho, el Govern acatava el cessament que li venia de l’Estat, dimitia de les seves responsabilitats i se’n anava cap a casa sense ni tant sols arriar la bandera espanyola de la seu principal.
Mentre l’Estat prenia el control de l’autonomia i convocava eleccions per al 21 de desembre, el President i uns quants consellers fugien a l’estranger i tots plegats han acceptat ser citats a declarar davant la justícia.

Ara, els partits que han protagonitzat aquest desgavell diuen voler presentar-se a les eleccions que ha convocat l’ocupant, contradient el que diu la seva pròpia i sagrada Constitució i que per tant són il•legals.
Però al marge d’això, que en el cas de l’1 d’octubre van utilitzar de pretext per apallissar els nostres, el que cal veure es què significarà presentar-se a aquests comicis.
Alguns pensen que això validarà “la república”, però això són fantasies, el dia 27 no es va declarar ni proclamar res i si l’anterior majoria no en va ser capaç perquè ho hauria de ser aquesta si la formarien els mateixos?
Altres afirmen que no es pot deixar el Parlament en mans dels espanyolistes perquè seria renunciar a les nostres institucions.
Pregunto, quines institucions? Les de la Generalitat autonòmica intervinguda i que seguirà així tant de temps com li vingui de gust a l’Estat?
Volem un Estat o una autonomia?
Quina representativitat tindrà un Parlament escollit amb un 30% del cens electoral i composat únicament pels partits d’obediència espanyola?
Cap, i a més això reforçarà els tres plebiscits celebrats anteriorment i tots guanyats per l’opció de la independència, ja hem votat prou i ja no volem votar més, ara volem el que és nostre, la nostra terra, la nostra pàtria.

El procés ha fracassat, cal adonar-se’n i veure que hem de tornar a començar, però amb una nova estratègia, perquè aquesta ha arribat al final del trajecte i ha tocat fons.
Els partits del procés estic segur que voldran participar dels comicis, perquè no han fet cap autocrítica i no estan dissenyats ni preparats per viure fora del sistema, en depenen, és el seu “modus vivendi” i el més probable és que no hi renunciïn, demostrant una vegada més que posen els seus interessos per davant dels interessos de la nació.
Els catalans s’han d’adonar que per aquí ja no hi ha camí, el camí passa per altres estratègies, basades en el boicot, el bloqueig, la vaga, la manifestació i la mobilització popular constants, sempre dins del pacifisme.
Anirem intensificant l’acció fins a fer insostenible la situació per a l’ocupant, prendre el control del territori i fer la DUI, legitimada pels referèndums anteriors i aquesta vegada amb una veritable proclamació de l’Estat Català.

Aquesta és l’única via possible per demostrar a l’Estat espanyol que no renunciarem a les nostres llibertats i al món sencer que hauran de comptar amb nosaltres perquè estem decidits a recuperar la nostra condició d’Estat lliure.
Per tant, proposem el boicot als comicis que ha convocat l’Estat per al desembre i si els partits sobiranistes hi volen participar, llavors caldrà promoure l’abstenció. La força de l’abstenció marcarà l’inici d’aquesta nova etapa.

Fins ara hem demostrat al món una capacitat de mobilització enorme, però també hem demostrat tenir uns polítics mediocres que ens han fet fer el ridícul.
En aquesta nova etapa l’ANC hi té un paper molt important a jugar: coordinar la lluita a nivell tàctic, però per poder-ho fer ha d’alliberar-se de la tutela que fins ara ha patit de part dels partits parlamentaris.
Han de fer aquest servei a la causa, perquè bastir un nou moviment per substituir-la ens farà perdre temps.
El mateix pel que fa a l’AMI, ja és hora que compleixi els compromisos que va adquirir, a proposta meva, el febrer del 2013 a l’Assemblea de Vilanova I la Geltrú i es posi al servei del poble.
Demostrarem al món que nosaltres, el poble, som capaços de fer avançar la lluita de l’alliberament nacional i ja escollirem uns altres polítics que la sàpiguen liderar o ja aniran sorgint pel camí.

Hem patit una ensopegada, però ens aixecarem immediatament i farem foc nou.
Si fins ara els espanyols s’han pensat que era qüestió de treure del davant tal o qual dirigent, ara veuran que és el poble català el que encapçala el combat per la seva llibertat i un poble que combat per la llibertat és imbatible.
La llibertat és un dret inalienable de tota persona i nació, ja fa massa temps que Catalunya la té segrestada per una potència estrangera ocupant i això s’ha d’acabar.
La lluita és de tots, tots colze amb colze a lluitar per la independència, per la llibertat, per Catalunya!

Jordi Fornas
President de UPDIC