Ja ha passat prou temps des del 9N on el poble català s’ha expressat clarament a favor de la independència, superant els obstacles de l’Estat espanyol i les seves amenaces que han servit per demostrar que els catalans han perdut la por.

Ara els tocava als líders polítics fer les passes necessàries per arribar a la independència i vet aquí que ha estat en aquest punt quan s’ha vist què és el que impedeix als catalans assolir la llibertat.

En el pas precedent ja es posa de relleu la poca pressa del President català al moment de posar data al referèndum retardant-lo quasi un any i ara s’ha repetit la mateixa situació.

Sembla que l’únic interès del president del ens autonòmic, el seu govern i els seu partit sigui el d’allargar els temps al màxim per així poder arribar al final dels quatre anys de legislatura sense arriscar-se a perdre el poder, com podria passar si hi hagués avançament electoral.

Als fets em remeto, altra vegada s’ha posat la data el més allunyada possible (27 de setembre) i cal tenir en compte que si l’Estat anuncia oficialment la convocatòria d’eleccions anticipades per les mateixes dates (cosa bastant probable), les eleccions catalanes hauran d’endarrerir-se per més endavant i segurament anirem al 2016 que és quan es compliran els quatre anys de legislatura.

Amb això s’aconsegueix que l’elector ja no recordi el motiu pel qual va a les urnes i se li pot vendre qualsevol objectiu com el de tornar a fer la “consulta” com agrada anomenar el referèndum als autonomistes.

L’han anomenat així i el van declarar no vinculant pensant que així obtindrien el permís dels espanyol que (grans demòcrates) en cap cas n’han volgut saber res.

Aquesta vegada sembla que el volen anomenar “consulta definitiva” però la veritat és que només servirà per perdre definitivament el temps donant voltes en cercle.

A més, el sr. Mas ha dit que després d’aquestes eleccions hi haurà (si el resultat li és favorables) un període de 18 mesos per fer avançar el què anomena “el procés” i així anar allargant els temps fins a l’infinit sense acabar de resoldre mai res.

El referèndum, tant si s’anomena d’una manera o d’una altra, ja s’ha fet i els resultats són aquí i el món sencer els ha vist.

Ara toca fer el següent pas que no pot ser cap altre que la declaració d’independència seguida de la proclamació de l’Estat Català amb totes les conseqüències polítiques i jurídiques que fan al cas.

Això vol dir prendre el control del país, intervenint els recursos i els mecanismes de poder i finançament de l’Estat espanyol en territori català, alhora que es demana el reconeixement als altres Estats del món i als organismes internacionals.

Aquest acte, s’ha d’iniciar al Parlament català que actualment té una majoria sobiranista de diputats, resultant de la suma dels que diuen ser favorables a la independència (CiU, ERC i la CUP) per tant, si no es fa, deu ser degut al fet que un o més d’aquests actors no és el què diu ser.

Els polítics s’escuden darrera el pretext que calen noves eleccions per tenir un encàrrec popular clar que permeti fer la DUI (declaració unilateral d’independència) però aquesta és una excusa falsa. Els diputats d’un Parlament democràtic sempre estan legitimats, mentre dura el període pel qual han estat elegits, per fer les passes que calguin en defensa del país i encara més quan es tracta d’un cas d’aquesta mida com és la llibertat en majúscules.

No si val a carregar el pes de la decisió sobre el poble i escudar-se dient que abans cal demanar novament el parer del ciutadans, perquè aquests acaben d’expressar-se amb tota claredat.

Per tant, es fa evident que tant sols es tracta d’una demostració de manca de decisió i de coratge.

Arribats aquí cal fer-se una pregunta: perquè?

Per trobar la resposta s’ha d’entendre que després de 40 anys de dictadura feixista i 30 més d’autonomisme i connivència política amb l’Estat reformat, s’han creat molt vincles (en part inconfessables) que van des del comportament de submissió inherent a gent que fins ara només aspirava a l’autonomia i demanava permís als amos per qualsevol cosa, fins als deutes i compromisos amb les grans empreses i les banques i els casos de corrupció que puguin surar.

I això involucra i val també pel principal partit de l’oposició (ERC) que de fet sosté el govern i amb prou feines li discuteix l’estratègia.

Per tant, queda clar que l’actual parlament mai farà la DUI i els principals partits que el composen no tenen les idees massa clares sobre el què pensen fer en el futur immediat, per tant la independència catalana dependrà més aviat de la clarividència dels mateixos catalans per adonar-se del què està passant, cosa que de fet no és gens fàcil que passi perquè els “mass mèdia” estan integrament controlats pels actual ocupants del llocs de poder i les veus crítiques amb la manera de fer en resten excloses.

Es dóna veu als unionistes i nacionalistes espanyols més radicals i demagògics, tant a la TV com a la radio i als diaris, però en cap cas a independentistes que puguin discrepar del discurs oficial.

Així es dóna la sensació de pluralitat ideològica, revestint-se (en el contrast) d’una actitud en defensa del país que permet que s’afermi davant del ciutadà l’idea que l’única via possible sigui la pròpia dels polítics parlamentaris, els únics que defensen la nació i que van pel camí encertat.

Jordi Fornas

President de UPDIC

(Units per Declarar la Independència Catalana)